John Cage.

John Cage va néixer a Los Angeles el 5 de setembre de 1921 i va morir a Nova York el dotze d'agost del 1992. Va ser un dels compositors i instrumentalistes més importants del segle XX .
Es considera que va revolucionar la música contemporànea i que, a més, va tenir un paper important en l'evolució de la dansa moderna.Es va inspirar amb una tradició budista ( el Zen), cosa que el portà a utilitzar llargs silencis i son casuals amb volum duració i timbre aleatoris.Era molt partidari de L'atzar alhora de compondre les seves peses. Va inventar una tècnica en la qual feia forats en un paper i després el posava sobre un pentagrama utilitzant els forats coma notes.Cage impartia classes de composició experimental a una nova generació d’artistes a la New School for Social Research de Nova York (1956).

Va inventar un sistema de vint-i-cinc tons.també, va inventar el piano preparat, al qual li va integrar una sèrie de claus de fusta i goma que el dotaven de una gran varietat de sons , una de les composicions que en destaca és : Sonatas and Interludes (1946-1948).va fer servir el concepte revolucionari música no-intencional en alguna de les seves obres, en les quals l'interprete no produia cap so durant tota l'obra.

L’exposició del MACBA mostra des de les primeres obres de Cage fins a les ultimes, Passant pel piano preparat, el sistema de vint-i-cinc tons, explicant les seves teories del silenci o de l’atzar i acabant amb la seva obra multimèdia.
L’exposició també reflexa l’impacte que va tenir sobre l’art de l’època i sobre la societat i el que va fer Cage per donar aquest gir a l’art contemporani.

Segons la meva opinió penso que Cage és un gran músic que no va tenir por d’innovar en una època de postguerra, i de presentar una cosa que ell mateix sabia que al principi poques persones entendrien.
La seva teoria del silenci la trobo molt interessant, perquè sense silenci no hi ha música, però ell va fer que la seva música fos el silenci. Igual que va fer amb els sons desintencionats on qualsevol soroll era la música.
També m’ha fet gràcia la innovació de les composicions que feia per pur atzar i que segurament la societat de l’època no va saber apreciar com es mereixien o com s’està fen ara.
M’hagues agradat anar a l’exposició per poder entendre més aquest artista i no tenir-ne només una idea general.





foto de Cage i el seu Piano preparat treta de : wwwmigueldeloyola.com

Això és una partitua d'un artista tan singular com aquest:

treta de : http://www.ucm.es/

Aqui l'artista estè creant

música a partir de sons desintencionats:

treta de : uruguayeduca.edu.uy

CGUNIT

Recomano a la gen que li agarada el dibuix que es miri aquesta pàgina, hi ha dibuixos molt interessants de diferents autors i autores.

http://www.cgunit.net/

TIM BURTON

http://www.youtube.com/watch?v=uqxwZMWWsYg


-Aquest video del Tim Bruton explica molt bé la biogràfia i les obres de l'autor.
fa un petit resum de les seves pel·lícules més importants.


Timothy William Burton
25 d'agost ( 1958)
Dibuixant, arísta plàstic , escriptor, director i productor de cinema.
Va treballar a la factoria de Disney, on va participar en la pel·lícula Tod i Toby, que no va tenir molt d'exit.
les seves obres no tenien cabuda en aquella empressa, ja que els seus dibuixos es consideraven massa foscos.
En deixar de treballar per ells, va publicar el seu primer curt-metratge:
http://www.youtube.com/watch?v=nBhrkVuvkCE
-En aquest video podeu veure el primer curt-metratge de Burton, crec que és bastant autobiogràfic.
Els diàlegs estan escrits en vers, tot fent un clar homenatge a Poe , i fins i tot el cita, ja que Burton l'admirava molt.
Tim Burton utilitza una estètica gòtica, romàntica on inclou perssonatges extranys i exclosos de la societat. Estètica que no sempre és compresa.



Filmografía:

• Alice in Wonderland . encara no s'ha estrenat
• Sweeney Todd (2007)
• Bones (2006)
• La núvia cadàver 2005
• Charlie i la fàbrica de xocolata (2005)
• Big Fish (2003)
• El planeta dels simis (2001)
• Sleepy Hollow: la llegenda del genet sense cap (1999)
• Mars Attacks! (1996)
• James i el préssec gegant (1996) (productor)
• Ed Wood (1994)
• Malson abans de Nadal (1993)(productor i director d'art)
• Batman returns (1992)
• Edward Scissorhands (1990)
• Batman (1989)
• Beetlejuice (1988)
• La gran aventura de Pee Wee (1985)
• Frankenweenie (1984)
• Vincent (curt Animat) (1982)

RECOMANACIONS:

Pels que no hagin vist jo recomanaria la pel·lícula de ''Big Fish'' o ''Beetlejuice'' són d'aquelles pel·lícules que no et cansaries de veure-les.



MOMA:

El passat 22 de novembre va començar l'exposicó de Tim Burton en el museu d'art modern de nova York ( MOMA) , recull des de les obres més anteriors ( de la seva infància i adolescència), fins els seus grans èxits finals. On ha expossat obres que mai s'havien vist pel públic.
Això provoca una visió renovada del treball de l'autor que s'espera que fagi enaca més gran la seva reputació.

crítica i comparació de la Sol Picó

El llac de les mosques

L’espectacle va tenir lloc al teatre Auditori de Granollers el dia 14 de novembre del 2009 .
Una fusió de música , dansa i teatre on participaven ballarins: La Sol Picó, protagonista de l’obra i el seu ajudant. I músics: Un guitarrista, un baixista, una saxofonista i una bateria.
Cal destacar la presència escènica de tots en general, però en especial, la dels músics que en cap moment van desaparèixer de l’escenari i en ocasions intervenien a l’obra.
Sinó fos per la seva actuació no hagués sigut difícil oblidar-nos d’ells i centrar-nos únicament en la Sol Picó. A part de la tècnica musical que els permetia tenir una ballarina a sobre i seguir tocant.

Un centrifugat et pot canviar la vida, aquest era el tema principal de l’obra, on la protagonista feia un canvi radical després de passar per una rentadora.
Durant la primera part de l’obra la Sol anava vestida de Blanc i ens va mostrar la seva gran tècnica ballant dansa contemporània individualment i amb el seu ajudant. On a part de ballar també actuaven i parlaven entre ells. Va utilitzar una pantalla per projectar la seva imatge filmada des de d’alt mentre ella estava ballant al terra, era una imatge impresionant , perquè semblava que estigués volant.
Després del centrifugat, va passar de vestir amb roba de ballarina clàssica a un vestuari més atrevit de color negre. La ballarina s’anava traient peces de roba, fins que al final, es quedava amb roba interior. Els músics que l’acompanyaven la van envoltar amb un guix, deixant-la completament enguixada i sense mobilitat. Després la van transportar amb un carro fins al davant de l’escenari on va demanar un “contraautògraf”, que la gent del públic signés o escrivís alguna cosa en el guix. Un final sorprenent i emocionant on a la protagonista li van caure algunes llàgrimes.

L’espectacle hem va agradar perquè combinava la música el teatre i la dansa, i reflectia el treball en equip dels diferents artistes. Es veia clarament que la intenció no era fer una actuació en la que ella era l’únic centre d’atenció, sinó fer participar als altres membres malgrat que la clara protagonista era la Sol Picó. L’argument no quedava massa clar, però era una obra surrealista on el millor que podies fer era disfrutar del que et mostraven sense capficar-te en l’argument.
Va estar bé que fes participar al públic dirigint-se a ell quan parlava , i al final fent signar els espectadors al guix. Aquest final hem va sorprendre bastat, no m’esperava que deixessin la llibertat al públic d’acostar-te a la ballarina en massa. El públic va respondre bé i van escriure missatges d’admiració i de tot tipus. Però ho vaig trobar molt provocador per ella i no hem va sobtar que plorés, ja que per una ballarina, quedar-se en aquell estat és el pitjor del món i si a més la gent s’acosta a tu i t’escriu missatges bonics és molt difícil no emocionar-se.

L’actuació de la setmana següent al teatre auditori ‘ FLEX-FLEX’ va ser un espectacle molt menys professional , dirigit als alumnes de batxillerat.
Era una obra protagonitzada per cinc dones i un home. Plena de colors, formes i músiques curioses. Per aquestes característiques, crec que estaria millor enfocar-lo per a un públic més jove, ja que als espectadors més grans s’els va fer llarg i avorrit.
No només pel fet de que l’obra no sigues indicada per la nostra edat, sinó perquè les dones no transmetien res i mancaven d’energia, en canvi l’home tenia molta energia.
Tampoc va ajudar que entre el públic hi hagués gen més petita que cridaven i feien impossible una estància agradable en el teatre.
També treballaven molt els audiovisuals, posaven vídeos també colorits entre coreografia i coreografia. I el que més hem va agradar va ser un efecte mirall que van fer amb una càmera i un projector que projectava la imatge a la paret on es veien els moviments de les ballarines multiplicats i invertits, això hem va recordar a l’audiovisual de la Sol Picó, i comparant-los vaig pensar que podia estar molt més aconseguit. Des del meu punt de vista la energia que tenia la Sol i el seu equip no és pot comparar amb el de Flex-flex, i el final , si es pot dir final va ser molt brusc, poc treballat i es notava que no estaven satisfets amb el que acabaven de fer.
En canvi el de la setmana passada hem va semblar molt més indicat encara que hem sobtés i hem desconcertés.