A través del bosc és una exposició de Rodney Graham que mostra l’evolució de la seva obra artística, basada en l’adaptació de models literaris i influïda per l’art conceptual dels anys setanta. El tema principal és el bosc, on és desenvolupa la seva obra.
El primer que veiem de l’exposició, són una sèrie de textos literaris adaptats per ell, després podem veure un treball cinematogràfic i finalment veiem les seves fotografies i pintures.
La intenció de la exposició, és presentar aquest artista i mostrar com ha ampliat els seus conceptes fins al punt de crear obres en diferents formats com són la literatura, la música , la fotografia, el cinema i la pintura.
L’obra que més hem va agradar va ser la cinematogràfica.
Entraves en una sala tota fosca i és projectava un audiovisual en una doble pantalla. El vídeo era bastant senzill, però donava la sensació que estaves dins del bosc, tot era molt fosc i de tant en tant un focus de llum il·luminava part de la imatge com si fos un far d’un cotxe o d’un helicòpter. El so era mínim però agradable i relaxant, m’hagués quedat molta estona dins d’aquella sala.
Crec que l’artista ha aconseguit fer sentir a l’espectador dins del bosc.
martes, 23 de marzo de 2010
Això és ritme.
Crec que mirar aquesta pel·lícula ha sigut bastant encertat perquè és d’un tema que ens toca molt, i m’ha agradat veure-la ara que ja portem un bon tros de curs i podem veure els inicis d’un alumnes no molt diferents a nosaltres i sentir-nos identificats en molts aspectes. A més a ami el tema de la dansa m’agrada molt i he vist coses molt conegudes.
Al principi als alumnes els hi costava molt concentrar-se, no entenien el poder del silenci, com deia el professor. Això passa en molts dels llocs en que he pres classes, sobretot amb gent més petita que nosaltres. A vegades riem quan ens sentim ridículs per el treball que estem fent, potser per el que l’altre gent pugui pensar, i així és impossible millorar i deixa treballar als altres. Amb el temps t’adones de que és una tonteria i que no t’has de sentir ridícul perquè estàs aprenent i no has nascut ensenyat.
A vagades són els altres alumnes els que no et deixen avançar, això és un problema que fa que no et sentis gens bé en el grup, però no sempre és culpa dels alumnes que no es prenen seriosament les classes, sinó que a vegades és per falta de recursos, perquè no tenen possibilitats de dividir les classes en nivells. I amb això m’he sentit identificada, no per classes de teatre, ni dansa, per classes d’anglès, i és bastant frustrant perdre el temps sense aprendre res.
També m’ha cridat l’atenció el noi que sentia que no feia res bé i és sentia incapaç de aprendre, jo, i segur que tots, hem tingut aquesta sensació de bloqueig quan no ens ha sortit un complicat pas de dansa, una peça musical o una representació i hem volgut llençar la tovallola i marxar a casa. M’ha interessat la cara que posava el noi, perquè crec que és la mateixa que poso jo quan hem sento així, es veia que tenia ganes de plorar, aquell nus a la gola... és una sensació bastant desagradable però per la que s’ha de passar. Després, si segueixes esforçant, sense adonar-te’n estàs fent allò que creies que no podies fer mai com un complicat pas de vall o com controlar els nervis a escena. I quan o aconsegueixes et sents molt satisfet i orgullós, perquè potser per l’altre gen no és res, però per tu és increïble perquè has fet una cosa que pensaves que no podries fer mai.
Aquest mateix noi deia que havia observat un canvi en el seu cos des de que ballava, jo hi estic molt d’acord i en el meu cas no només a canviat la manera de moure’m sinó el que més a millorat a sigut la relació amb el meu cos. La dansa t’ensenya a col·locar-te correctament i a prendre una ona postura que t’ajuda molt. La manera de moure’t canvia, o simplement surt l’expressió que abans estava amagada. A mi m’encanta observar els moviments de les persones i com ballen, i cadascú té un moviment molt característic.
La relació amb el cos millora molt perquè treballes molt amb ell i comences a descobrir coses d’ell que no sabies i que t’agraden, i com més les treballes més t’agraden.
Tot això també m’ha passat amb el teatre, vaig notant canvis a la vida fora de classe. A vegades no me’n adono que estic fent una cosa en públic amb tranquil·litat, sense tic nerviosos ni inseguretats , cosa que no hagués fet abans. O també m’ha aportat agilitat mental. Però tots aquests avenços ‘teatrals’ els deixo per la reflexió del diari.
Veure aquesta pel·lícula també m’ha fet donar compte de que m’agraden molt les classes que fem i que no canviaria aquest batxillerat per res, perquè potser no tenim molts coneixements científics o tecnològics, però per mi el que aporten les arts escèniques és molt més important.
foto treta de : http://eur.i1.yimg.com/eur.yimg.com/ng/mo/uno/20070503/10/431225030.jpg
Al principi als alumnes els hi costava molt concentrar-se, no entenien el poder del silenci, com deia el professor. Això passa en molts dels llocs en que he pres classes, sobretot amb gent més petita que nosaltres. A vegades riem quan ens sentim ridículs per el treball que estem fent, potser per el que l’altre gent pugui pensar, i així és impossible millorar i deixa treballar als altres. Amb el temps t’adones de que és una tonteria i que no t’has de sentir ridícul perquè estàs aprenent i no has nascut ensenyat.
A vagades són els altres alumnes els que no et deixen avançar, això és un problema que fa que no et sentis gens bé en el grup, però no sempre és culpa dels alumnes que no es prenen seriosament les classes, sinó que a vegades és per falta de recursos, perquè no tenen possibilitats de dividir les classes en nivells. I amb això m’he sentit identificada, no per classes de teatre, ni dansa, per classes d’anglès, i és bastant frustrant perdre el temps sense aprendre res.
També m’ha cridat l’atenció el noi que sentia que no feia res bé i és sentia incapaç de aprendre, jo, i segur que tots, hem tingut aquesta sensació de bloqueig quan no ens ha sortit un complicat pas de dansa, una peça musical o una representació i hem volgut llençar la tovallola i marxar a casa. M’ha interessat la cara que posava el noi, perquè crec que és la mateixa que poso jo quan hem sento així, es veia que tenia ganes de plorar, aquell nus a la gola... és una sensació bastant desagradable però per la que s’ha de passar. Després, si segueixes esforçant, sense adonar-te’n estàs fent allò que creies que no podies fer mai com un complicat pas de vall o com controlar els nervis a escena. I quan o aconsegueixes et sents molt satisfet i orgullós, perquè potser per l’altre gen no és res, però per tu és increïble perquè has fet una cosa que pensaves que no podries fer mai.
Aquest mateix noi deia que havia observat un canvi en el seu cos des de que ballava, jo hi estic molt d’acord i en el meu cas no només a canviat la manera de moure’m sinó el que més a millorat a sigut la relació amb el meu cos. La dansa t’ensenya a col·locar-te correctament i a prendre una ona postura que t’ajuda molt. La manera de moure’t canvia, o simplement surt l’expressió que abans estava amagada. A mi m’encanta observar els moviments de les persones i com ballen, i cadascú té un moviment molt característic.
La relació amb el cos millora molt perquè treballes molt amb ell i comences a descobrir coses d’ell que no sabies i que t’agraden, i com més les treballes més t’agraden.
Tot això també m’ha passat amb el teatre, vaig notant canvis a la vida fora de classe. A vegades no me’n adono que estic fent una cosa en públic amb tranquil·litat, sense tic nerviosos ni inseguretats , cosa que no hagués fet abans. O també m’ha aportat agilitat mental. Però tots aquests avenços ‘teatrals’ els deixo per la reflexió del diari.
Veure aquesta pel·lícula també m’ha fet donar compte de que m’agraden molt les classes que fem i que no canviaria aquest batxillerat per res, perquè potser no tenim molts coneixements científics o tecnològics, però per mi el que aporten les arts escèniques és molt més important.
foto treta de : http://eur.i1.yimg.com/eur.yimg.com/ng/mo/uno/20070503/10/431225030.jpg
los mundos de Coraline
Aquesta pel·lícula dirigida per Henry Selick està feta amb el programa ''stop motion'', tècnica d'animació que consisteix en crear imatge en moviment a partir de imatges fixes.
L'estètica de la pel·lícula era molt del tipus Tim Burton, l'ambient sinistre, la dualitat dels mons... tot i que van deixar molt calr que eren dues persones diferents, però que en moltes ocasions havien treballat junts.
M'hagués agradat que ens haguéssin parlat més de l'el·laboració del film, potser alguns tenen més coneixements de com està feta per venir del artístic plàstic, però jo, que no en tinc ni idea, voldria saber més coses de la el·laboració del que vam veure.
Tot i així trobo que el resultat és fascinant i tinc ganes de treballar amb stop motion.
L'estètica de la pel·lícula era molt del tipus Tim Burton, l'ambient sinistre, la dualitat dels mons... tot i que van deixar molt calr que eren dues persones diferents, però que en moltes ocasions havien treballat junts.
M'hagués agradat que ens haguéssin parlat més de l'el·laboració del film, potser alguns tenen més coneixements de com està feta per venir del artístic plàstic, però jo, que no en tinc ni idea, voldria saber més coses de la el·laboració del que vam veure.
Tot i així trobo que el resultat és fascinant i tinc ganes de treballar amb stop motion.
Activitat al MACBA amb en Howard.
Bé, la veritat es que no m’esperava gens que l’activitat proposada seria la que vam fer.
Nosaltres vam ser el primer grup, i això hem va agradar molt, perquè vam tenir l’oportunitat de començar una cosa des de 0 i deixar volar la nostra creativitat. Com ell va dir : M’agrada començar un projecta quan no tinc ni idea del que vaig a fer, perquè és quan surten més bones idees. Al principi, quan ens van donar les poques indicacions, tots anàvem molt perduts, però finalment, tots vam disfrutar molt amb l’activitat.
Es tractava de marcar un recorregut que et sabies molt bé, i que era important per tu, perquè tenia una sèrie de característiques que el feien especial. És ,en aquest aspecte, que està relacionat amb la roba, ja que tant la roba com un recorregut que fas cada dia formen part de tu i de la teva identitat.
Jo vaig començar fen coses molt petites, casa meva i un llarg camí fins al institut. Cada vegada la sala es tornava més subrealista, i era una caos, perquè no hi havia cap mena de proporció de distàncies i era geogràficament un desastre. Però des d’un principi en Howard va dir que això no era lo important i que ens oblidéssim d ela geografia.
Finalment casa meva va acabar d’alt d’una cadira, el que significa que és molt important per a mi, i el que era un camí discret, va ser un camí ple de coses que hem trobo cada dia i que fan que sigui el meu recorregut. I el toc final, vaig fer un sol amb celo groc que s’amagava darrera la cadira , com una posta de sol.
Després els altres companys van construir els seus recorreguts sobre dels nostres i tot va canviar molt, però no ens va molestar que en canviessin les coses o que ens les eliminesin perquè van ser molt respectuosos amb la nostra feina.
Nosaltres vam ser el primer grup, i això hem va agradar molt, perquè vam tenir l’oportunitat de començar una cosa des de 0 i deixar volar la nostra creativitat. Com ell va dir : M’agrada començar un projecta quan no tinc ni idea del que vaig a fer, perquè és quan surten més bones idees. Al principi, quan ens van donar les poques indicacions, tots anàvem molt perduts, però finalment, tots vam disfrutar molt amb l’activitat.
Es tractava de marcar un recorregut que et sabies molt bé, i que era important per tu, perquè tenia una sèrie de característiques que el feien especial. És ,en aquest aspecte, que està relacionat amb la roba, ja que tant la roba com un recorregut que fas cada dia formen part de tu i de la teva identitat.
Jo vaig començar fen coses molt petites, casa meva i un llarg camí fins al institut. Cada vegada la sala es tornava més subrealista, i era una caos, perquè no hi havia cap mena de proporció de distàncies i era geogràficament un desastre. Però des d’un principi en Howard va dir que això no era lo important i que ens oblidéssim d ela geografia.
Finalment casa meva va acabar d’alt d’una cadira, el que significa que és molt important per a mi, i el que era un camí discret, va ser un camí ple de coses que hem trobo cada dia i que fan que sigui el meu recorregut. I el toc final, vaig fer un sol amb celo groc que s’amagava darrera la cadira , com una posta de sol.
Després els altres companys van construir els seus recorreguts sobre dels nostres i tot va canviar molt, però no ens va molestar que en canviessin les coses o que ens les eliminesin perquè van ser molt respectuosos amb la nostra feina.
domingo, 14 de marzo de 2010
Proves definitives escàner
Primer vaig provar d'escanejar imatges d'aliments com : mel, llimones , taronjes, arròs... Però el meu escàner no té prou ressolució i no quedaven gaire bé. Per això vaig optar per escanejar coses que no requereixen una visió tan detallada com per exemple les teles.
Gorros i cotó fluix am topiònic
Mocados i cendra en moviment:
Llimona
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)