Crec que mirar aquesta pel·lícula ha sigut bastant encertat perquè és d’un tema que ens toca molt, i m’ha agradat veure-la ara que ja portem un bon tros de curs i podem veure els inicis d’un alumnes no molt diferents a nosaltres i sentir-nos identificats en molts aspectes. A més a ami el tema de la dansa m’agrada molt i he vist coses molt conegudes.
Al principi als alumnes els hi costava molt concentrar-se, no entenien el poder del silenci, com deia el professor. Això passa en molts dels llocs en que he pres classes, sobretot amb gent més petita que nosaltres. A vegades riem quan ens sentim ridículs per el treball que estem fent, potser per el que l’altre gent pugui pensar, i així és impossible millorar i deixa treballar als altres. Amb el temps t’adones de que és una tonteria i que no t’has de sentir ridícul perquè estàs aprenent i no has nascut ensenyat.
A vagades són els altres alumnes els que no et deixen avançar, això és un problema que fa que no et sentis gens bé en el grup, però no sempre és culpa dels alumnes que no es prenen seriosament les classes, sinó que a vegades és per falta de recursos, perquè no tenen possibilitats de dividir les classes en nivells. I amb això m’he sentit identificada, no per classes de teatre, ni dansa, per classes d’anglès, i és bastant frustrant perdre el temps sense aprendre res.
També m’ha cridat l’atenció el noi que sentia que no feia res bé i és sentia incapaç de aprendre, jo, i segur que tots, hem tingut aquesta sensació de bloqueig quan no ens ha sortit un complicat pas de dansa, una peça musical o una representació i hem volgut llençar la tovallola i marxar a casa. M’ha interessat la cara que posava el noi, perquè crec que és la mateixa que poso jo quan hem sento així, es veia que tenia ganes de plorar, aquell nus a la gola... és una sensació bastant desagradable però per la que s’ha de passar. Després, si segueixes esforçant, sense adonar-te’n estàs fent allò que creies que no podies fer mai com un complicat pas de vall o com controlar els nervis a escena. I quan o aconsegueixes et sents molt satisfet i orgullós, perquè potser per l’altre gen no és res, però per tu és increïble perquè has fet una cosa que pensaves que no podries fer mai.
Aquest mateix noi deia que havia observat un canvi en el seu cos des de que ballava, jo hi estic molt d’acord i en el meu cas no només a canviat la manera de moure’m sinó el que més a millorat a sigut la relació amb el meu cos. La dansa t’ensenya a col·locar-te correctament i a prendre una ona postura que t’ajuda molt. La manera de moure’t canvia, o simplement surt l’expressió que abans estava amagada. A mi m’encanta observar els moviments de les persones i com ballen, i cadascú té un moviment molt característic.
La relació amb el cos millora molt perquè treballes molt amb ell i comences a descobrir coses d’ell que no sabies i que t’agraden, i com més les treballes més t’agraden.
Tot això també m’ha passat amb el teatre, vaig notant canvis a la vida fora de classe. A vegades no me’n adono que estic fent una cosa en públic amb tranquil·litat, sense tic nerviosos ni inseguretats , cosa que no hagués fet abans. O també m’ha aportat agilitat mental. Però tots aquests avenços ‘teatrals’ els deixo per la reflexió del diari.
Veure aquesta pel·lícula també m’ha fet donar compte de que m’agraden molt les classes que fem i que no canviaria aquest batxillerat per res, perquè potser no tenim molts coneixements científics o tecnològics, però per mi el que aporten les arts escèniques és molt més important.
foto treta de : http://eur.i1.yimg.com/eur.yimg.com/ng/mo/uno/20070503/10/431225030.jpg
Al principi als alumnes els hi costava molt concentrar-se, no entenien el poder del silenci, com deia el professor. Això passa en molts dels llocs en que he pres classes, sobretot amb gent més petita que nosaltres. A vegades riem quan ens sentim ridículs per el treball que estem fent, potser per el que l’altre gent pugui pensar, i així és impossible millorar i deixa treballar als altres. Amb el temps t’adones de que és una tonteria i que no t’has de sentir ridícul perquè estàs aprenent i no has nascut ensenyat.
A vagades són els altres alumnes els que no et deixen avançar, això és un problema que fa que no et sentis gens bé en el grup, però no sempre és culpa dels alumnes que no es prenen seriosament les classes, sinó que a vegades és per falta de recursos, perquè no tenen possibilitats de dividir les classes en nivells. I amb això m’he sentit identificada, no per classes de teatre, ni dansa, per classes d’anglès, i és bastant frustrant perdre el temps sense aprendre res.
També m’ha cridat l’atenció el noi que sentia que no feia res bé i és sentia incapaç de aprendre, jo, i segur que tots, hem tingut aquesta sensació de bloqueig quan no ens ha sortit un complicat pas de dansa, una peça musical o una representació i hem volgut llençar la tovallola i marxar a casa. M’ha interessat la cara que posava el noi, perquè crec que és la mateixa que poso jo quan hem sento així, es veia que tenia ganes de plorar, aquell nus a la gola... és una sensació bastant desagradable però per la que s’ha de passar. Després, si segueixes esforçant, sense adonar-te’n estàs fent allò que creies que no podies fer mai com un complicat pas de vall o com controlar els nervis a escena. I quan o aconsegueixes et sents molt satisfet i orgullós, perquè potser per l’altre gen no és res, però per tu és increïble perquè has fet una cosa que pensaves que no podries fer mai.
Aquest mateix noi deia que havia observat un canvi en el seu cos des de que ballava, jo hi estic molt d’acord i en el meu cas no només a canviat la manera de moure’m sinó el que més a millorat a sigut la relació amb el meu cos. La dansa t’ensenya a col·locar-te correctament i a prendre una ona postura que t’ajuda molt. La manera de moure’t canvia, o simplement surt l’expressió que abans estava amagada. A mi m’encanta observar els moviments de les persones i com ballen, i cadascú té un moviment molt característic.
La relació amb el cos millora molt perquè treballes molt amb ell i comences a descobrir coses d’ell que no sabies i que t’agraden, i com més les treballes més t’agraden.
Tot això també m’ha passat amb el teatre, vaig notant canvis a la vida fora de classe. A vegades no me’n adono que estic fent una cosa en públic amb tranquil·litat, sense tic nerviosos ni inseguretats , cosa que no hagués fet abans. O també m’ha aportat agilitat mental. Però tots aquests avenços ‘teatrals’ els deixo per la reflexió del diari.
Veure aquesta pel·lícula també m’ha fet donar compte de que m’agraden molt les classes que fem i que no canviaria aquest batxillerat per res, perquè potser no tenim molts coneixements científics o tecnològics, però per mi el que aporten les arts escèniques és molt més important.
foto treta de : http://eur.i1.yimg.com/eur.yimg.com/ng/mo/uno/20070503/10/431225030.jpg
No hay comentarios:
Publicar un comentario