miércoles, 5 de enero de 2011
domingo, 5 de diciembre de 2010
TRES FOTOGRAFIES AMB EL MATEIX ENCUADRAMENT PERÒ AMB TRES DIAFRAGMES DIFERENTS I VARIANT VELOCITAT
obertura del diafragma : 3,5velocitat: 1,13
obertura del diafragma: 10velocitat: 1,8
obertura del diafragma: 3,5velocitat: 1,13
martes, 23 de marzo de 2010
Rodney Graham
A través del bosc és una exposició de Rodney Graham que mostra l’evolució de la seva obra artística, basada en l’adaptació de models literaris i influïda per l’art conceptual dels anys setanta. El tema principal és el bosc, on és desenvolupa la seva obra.
El primer que veiem de l’exposició, són una sèrie de textos literaris adaptats per ell, després podem veure un treball cinematogràfic i finalment veiem les seves fotografies i pintures.
La intenció de la exposició, és presentar aquest artista i mostrar com ha ampliat els seus conceptes fins al punt de crear obres en diferents formats com són la literatura, la música , la fotografia, el cinema i la pintura.
L’obra que més hem va agradar va ser la cinematogràfica.
Entraves en una sala tota fosca i és projectava un audiovisual en una doble pantalla. El vídeo era bastant senzill, però donava la sensació que estaves dins del bosc, tot era molt fosc i de tant en tant un focus de llum il·luminava part de la imatge com si fos un far d’un cotxe o d’un helicòpter. El so era mínim però agradable i relaxant, m’hagués quedat molta estona dins d’aquella sala.
Crec que l’artista ha aconseguit fer sentir a l’espectador dins del bosc.
El primer que veiem de l’exposició, són una sèrie de textos literaris adaptats per ell, després podem veure un treball cinematogràfic i finalment veiem les seves fotografies i pintures.
La intenció de la exposició, és presentar aquest artista i mostrar com ha ampliat els seus conceptes fins al punt de crear obres en diferents formats com són la literatura, la música , la fotografia, el cinema i la pintura.
L’obra que més hem va agradar va ser la cinematogràfica.
Entraves en una sala tota fosca i és projectava un audiovisual en una doble pantalla. El vídeo era bastant senzill, però donava la sensació que estaves dins del bosc, tot era molt fosc i de tant en tant un focus de llum il·luminava part de la imatge com si fos un far d’un cotxe o d’un helicòpter. El so era mínim però agradable i relaxant, m’hagués quedat molta estona dins d’aquella sala.
Crec que l’artista ha aconseguit fer sentir a l’espectador dins del bosc.
Això és ritme.
Crec que mirar aquesta pel·lícula ha sigut bastant encertat perquè és d’un tema que ens toca molt, i m’ha agradat veure-la ara que ja portem un bon tros de curs i podem veure els inicis d’un alumnes no molt diferents a nosaltres i sentir-nos identificats en molts aspectes. A més a ami el tema de la dansa m’agrada molt i he vist coses molt conegudes.
Al principi als alumnes els hi costava molt concentrar-se, no entenien el poder del silenci, com deia el professor. Això passa en molts dels llocs en que he pres classes, sobretot amb gent més petita que nosaltres. A vegades riem quan ens sentim ridículs per el treball que estem fent, potser per el que l’altre gent pugui pensar, i així és impossible millorar i deixa treballar als altres. Amb el temps t’adones de que és una tonteria i que no t’has de sentir ridícul perquè estàs aprenent i no has nascut ensenyat.
A vagades són els altres alumnes els que no et deixen avançar, això és un problema que fa que no et sentis gens bé en el grup, però no sempre és culpa dels alumnes que no es prenen seriosament les classes, sinó que a vegades és per falta de recursos, perquè no tenen possibilitats de dividir les classes en nivells. I amb això m’he sentit identificada, no per classes de teatre, ni dansa, per classes d’anglès, i és bastant frustrant perdre el temps sense aprendre res.
També m’ha cridat l’atenció el noi que sentia que no feia res bé i és sentia incapaç de aprendre, jo, i segur que tots, hem tingut aquesta sensació de bloqueig quan no ens ha sortit un complicat pas de dansa, una peça musical o una representació i hem volgut llençar la tovallola i marxar a casa. M’ha interessat la cara que posava el noi, perquè crec que és la mateixa que poso jo quan hem sento així, es veia que tenia ganes de plorar, aquell nus a la gola... és una sensació bastant desagradable però per la que s’ha de passar. Després, si segueixes esforçant, sense adonar-te’n estàs fent allò que creies que no podies fer mai com un complicat pas de vall o com controlar els nervis a escena. I quan o aconsegueixes et sents molt satisfet i orgullós, perquè potser per l’altre gen no és res, però per tu és increïble perquè has fet una cosa que pensaves que no podries fer mai.
Aquest mateix noi deia que havia observat un canvi en el seu cos des de que ballava, jo hi estic molt d’acord i en el meu cas no només a canviat la manera de moure’m sinó el que més a millorat a sigut la relació amb el meu cos. La dansa t’ensenya a col·locar-te correctament i a prendre una ona postura que t’ajuda molt. La manera de moure’t canvia, o simplement surt l’expressió que abans estava amagada. A mi m’encanta observar els moviments de les persones i com ballen, i cadascú té un moviment molt característic.
La relació amb el cos millora molt perquè treballes molt amb ell i comences a descobrir coses d’ell que no sabies i que t’agraden, i com més les treballes més t’agraden.
Tot això també m’ha passat amb el teatre, vaig notant canvis a la vida fora de classe. A vegades no me’n adono que estic fent una cosa en públic amb tranquil·litat, sense tic nerviosos ni inseguretats , cosa que no hagués fet abans. O també m’ha aportat agilitat mental. Però tots aquests avenços ‘teatrals’ els deixo per la reflexió del diari.
Veure aquesta pel·lícula també m’ha fet donar compte de que m’agraden molt les classes que fem i que no canviaria aquest batxillerat per res, perquè potser no tenim molts coneixements científics o tecnològics, però per mi el que aporten les arts escèniques és molt més important.
foto treta de : http://eur.i1.yimg.com/eur.yimg.com/ng/mo/uno/20070503/10/431225030.jpg
Al principi als alumnes els hi costava molt concentrar-se, no entenien el poder del silenci, com deia el professor. Això passa en molts dels llocs en que he pres classes, sobretot amb gent més petita que nosaltres. A vegades riem quan ens sentim ridículs per el treball que estem fent, potser per el que l’altre gent pugui pensar, i així és impossible millorar i deixa treballar als altres. Amb el temps t’adones de que és una tonteria i que no t’has de sentir ridícul perquè estàs aprenent i no has nascut ensenyat.
A vagades són els altres alumnes els que no et deixen avançar, això és un problema que fa que no et sentis gens bé en el grup, però no sempre és culpa dels alumnes que no es prenen seriosament les classes, sinó que a vegades és per falta de recursos, perquè no tenen possibilitats de dividir les classes en nivells. I amb això m’he sentit identificada, no per classes de teatre, ni dansa, per classes d’anglès, i és bastant frustrant perdre el temps sense aprendre res.
També m’ha cridat l’atenció el noi que sentia que no feia res bé i és sentia incapaç de aprendre, jo, i segur que tots, hem tingut aquesta sensació de bloqueig quan no ens ha sortit un complicat pas de dansa, una peça musical o una representació i hem volgut llençar la tovallola i marxar a casa. M’ha interessat la cara que posava el noi, perquè crec que és la mateixa que poso jo quan hem sento així, es veia que tenia ganes de plorar, aquell nus a la gola... és una sensació bastant desagradable però per la que s’ha de passar. Després, si segueixes esforçant, sense adonar-te’n estàs fent allò que creies que no podies fer mai com un complicat pas de vall o com controlar els nervis a escena. I quan o aconsegueixes et sents molt satisfet i orgullós, perquè potser per l’altre gen no és res, però per tu és increïble perquè has fet una cosa que pensaves que no podries fer mai.
Aquest mateix noi deia que havia observat un canvi en el seu cos des de que ballava, jo hi estic molt d’acord i en el meu cas no només a canviat la manera de moure’m sinó el que més a millorat a sigut la relació amb el meu cos. La dansa t’ensenya a col·locar-te correctament i a prendre una ona postura que t’ajuda molt. La manera de moure’t canvia, o simplement surt l’expressió que abans estava amagada. A mi m’encanta observar els moviments de les persones i com ballen, i cadascú té un moviment molt característic.
La relació amb el cos millora molt perquè treballes molt amb ell i comences a descobrir coses d’ell que no sabies i que t’agraden, i com més les treballes més t’agraden.
Tot això també m’ha passat amb el teatre, vaig notant canvis a la vida fora de classe. A vegades no me’n adono que estic fent una cosa en públic amb tranquil·litat, sense tic nerviosos ni inseguretats , cosa que no hagués fet abans. O també m’ha aportat agilitat mental. Però tots aquests avenços ‘teatrals’ els deixo per la reflexió del diari.
Veure aquesta pel·lícula també m’ha fet donar compte de que m’agraden molt les classes que fem i que no canviaria aquest batxillerat per res, perquè potser no tenim molts coneixements científics o tecnològics, però per mi el que aporten les arts escèniques és molt més important.
foto treta de : http://eur.i1.yimg.com/eur.yimg.com/ng/mo/uno/20070503/10/431225030.jpg
los mundos de Coraline
Aquesta pel·lícula dirigida per Henry Selick està feta amb el programa ''stop motion'', tècnica d'animació que consisteix en crear imatge en moviment a partir de imatges fixes.
L'estètica de la pel·lícula era molt del tipus Tim Burton, l'ambient sinistre, la dualitat dels mons... tot i que van deixar molt calr que eren dues persones diferents, però que en moltes ocasions havien treballat junts.
M'hagués agradat que ens haguéssin parlat més de l'el·laboració del film, potser alguns tenen més coneixements de com està feta per venir del artístic plàstic, però jo, que no en tinc ni idea, voldria saber més coses de la el·laboració del que vam veure.
Tot i així trobo que el resultat és fascinant i tinc ganes de treballar amb stop motion.
L'estètica de la pel·lícula era molt del tipus Tim Burton, l'ambient sinistre, la dualitat dels mons... tot i que van deixar molt calr que eren dues persones diferents, però que en moltes ocasions havien treballat junts.
M'hagués agradat que ens haguéssin parlat més de l'el·laboració del film, potser alguns tenen més coneixements de com està feta per venir del artístic plàstic, però jo, que no en tinc ni idea, voldria saber més coses de la el·laboració del que vam veure.
Tot i així trobo que el resultat és fascinant i tinc ganes de treballar amb stop motion.
Activitat al MACBA amb en Howard.
Bé, la veritat es que no m’esperava gens que l’activitat proposada seria la que vam fer.
Nosaltres vam ser el primer grup, i això hem va agradar molt, perquè vam tenir l’oportunitat de començar una cosa des de 0 i deixar volar la nostra creativitat. Com ell va dir : M’agrada començar un projecta quan no tinc ni idea del que vaig a fer, perquè és quan surten més bones idees. Al principi, quan ens van donar les poques indicacions, tots anàvem molt perduts, però finalment, tots vam disfrutar molt amb l’activitat.
Es tractava de marcar un recorregut que et sabies molt bé, i que era important per tu, perquè tenia una sèrie de característiques que el feien especial. És ,en aquest aspecte, que està relacionat amb la roba, ja que tant la roba com un recorregut que fas cada dia formen part de tu i de la teva identitat.
Jo vaig començar fen coses molt petites, casa meva i un llarg camí fins al institut. Cada vegada la sala es tornava més subrealista, i era una caos, perquè no hi havia cap mena de proporció de distàncies i era geogràficament un desastre. Però des d’un principi en Howard va dir que això no era lo important i que ens oblidéssim d ela geografia.
Finalment casa meva va acabar d’alt d’una cadira, el que significa que és molt important per a mi, i el que era un camí discret, va ser un camí ple de coses que hem trobo cada dia i que fan que sigui el meu recorregut. I el toc final, vaig fer un sol amb celo groc que s’amagava darrera la cadira , com una posta de sol.
Després els altres companys van construir els seus recorreguts sobre dels nostres i tot va canviar molt, però no ens va molestar que en canviessin les coses o que ens les eliminesin perquè van ser molt respectuosos amb la nostra feina.
Nosaltres vam ser el primer grup, i això hem va agradar molt, perquè vam tenir l’oportunitat de començar una cosa des de 0 i deixar volar la nostra creativitat. Com ell va dir : M’agrada començar un projecta quan no tinc ni idea del que vaig a fer, perquè és quan surten més bones idees. Al principi, quan ens van donar les poques indicacions, tots anàvem molt perduts, però finalment, tots vam disfrutar molt amb l’activitat.
Es tractava de marcar un recorregut que et sabies molt bé, i que era important per tu, perquè tenia una sèrie de característiques que el feien especial. És ,en aquest aspecte, que està relacionat amb la roba, ja que tant la roba com un recorregut que fas cada dia formen part de tu i de la teva identitat.
Jo vaig començar fen coses molt petites, casa meva i un llarg camí fins al institut. Cada vegada la sala es tornava més subrealista, i era una caos, perquè no hi havia cap mena de proporció de distàncies i era geogràficament un desastre. Però des d’un principi en Howard va dir que això no era lo important i que ens oblidéssim d ela geografia.
Finalment casa meva va acabar d’alt d’una cadira, el que significa que és molt important per a mi, i el que era un camí discret, va ser un camí ple de coses que hem trobo cada dia i que fan que sigui el meu recorregut. I el toc final, vaig fer un sol amb celo groc que s’amagava darrera la cadira , com una posta de sol.
Després els altres companys van construir els seus recorreguts sobre dels nostres i tot va canviar molt, però no ens va molestar que en canviessin les coses o que ens les eliminesin perquè van ser molt respectuosos amb la nostra feina.
domingo, 14 de marzo de 2010
Proves definitives escàner
Primer vaig provar d'escanejar imatges d'aliments com : mel, llimones , taronjes, arròs... Però el meu escàner no té prou ressolució i no quedaven gaire bé. Per això vaig optar per escanejar coses que no requereixen una visió tan detallada com per exemple les teles.
Gorros i cotó fluix am topiònic
Mocados i cendra en moviment:
Llimona
lunes, 15 de febrero de 2010
Reflexió projecte guarderia
La veritat es que en principi no em feia gens de il·lusió aquest projecte, ja que teníem molt poc temps per assajar una cosa que en requeria bastant, i amés van començar a sorgir problemes i fins i tot entre els companys de l’escènic hi havia tensions.
El fet de no tenir masses ganes feia encara més difícil la interpretació, perquè per fer-ho bé havíem de tenir-ne moltes ganes i disfrutar-ho. La Marta ens va ajudar moltíssim, si no fos per ella no haguéssim pogut duu a terme el projecte, i si ho haguéssim fet no haguéssim quedat gens satisfets.
El dia de la presentació vam estar assajant fins pocs minuts abans i la Marta encara ens corregia coses. Finalment va arribar l’hora de presentar el nostre treball davant del públic més petit que hem tingut i tindrem mai. Personalment no estava gaire nerviosa. Per interpretar-ho bé ens havia de fascinar tot el que fèiem i vaig optar per pensar en coses boniques quan estava dins al capoll i així sortir inspirada, m’ho vaig passar moltbé, vaig disfrutar fent la representació i quan els nens ens van venir a pintar va ser molt maco.
Després a tot el grup ens va agafar un moment de alegria màxima i vam estar ballant i jugant com si fóssim nens i ens ho vam passar pipa. Però més tard va venir el cansament de cop i el que menys venia de gust era tornar a classe, però ho vam fer.
Sens dubte va valer la pena tant assajar i passar nervis, crec que aquesta projecte ens ha servit a tots per aprendre.
El fet de no tenir masses ganes feia encara més difícil la interpretació, perquè per fer-ho bé havíem de tenir-ne moltes ganes i disfrutar-ho. La Marta ens va ajudar moltíssim, si no fos per ella no haguéssim pogut duu a terme el projecte, i si ho haguéssim fet no haguéssim quedat gens satisfets.
El dia de la presentació vam estar assajant fins pocs minuts abans i la Marta encara ens corregia coses. Finalment va arribar l’hora de presentar el nostre treball davant del públic més petit que hem tingut i tindrem mai. Personalment no estava gaire nerviosa. Per interpretar-ho bé ens havia de fascinar tot el que fèiem i vaig optar per pensar en coses boniques quan estava dins al capoll i així sortir inspirada, m’ho vaig passar moltbé, vaig disfrutar fent la representació i quan els nens ens van venir a pintar va ser molt maco.
Després a tot el grup ens va agafar un moment de alegria màxima i vam estar ballant i jugant com si fóssim nens i ens ho vam passar pipa. Però més tard va venir el cansament de cop i el que menys venia de gust era tornar a classe, però ho vam fer.
Sens dubte va valer la pena tant assajar i passar nervis, crec que aquesta projecte ens ha servit a tots per aprendre.
sábado, 30 de enero de 2010
Art lovers
L'art a casa.
hola, aquestes són les imatges del que jo considero art de casa meva, segurament, altres persones no dirien que és art, però per mi cada un d'aquets objectes té un valor especial, la majoria sentimental i altres simplement perquè els he vist sempre i formen part de mi. bé dons aquests valors, són l'art per mi.
Això és un bust de la meva mare, un amic artista de la familia
va demanar de fer-li com a regal. Era el seu primer bust i no
va quedar perfecte, nosaltres vam veure tot el procés i ell va
estàprou satisfet. el que no acavaba d'encaixar eren els ulls,
és per això que li vam col.locar unes olleres fetes per un artesà brasileny.
Aquesta lluna, la va fer el mateix amic, la va fer per mi, i està situada a la meva habitació, considero aquest racó el més màgic
del cuarto.
cobre-llit de Mèxic utilitzat com a quadre.
Tres quadres de fruites tropicals, els vam comprar a Brasil
en un viatge molt especial amb la meva mare.
Quadre de Brasil, al forat: una figura de ceràmica feta per mi
quan era mol petita, a baix unes cadires de la meva bes-àvia
restaurades per la meva mare i un bastó decorat per la dansa.
un mirall antic, màscaras de
Guatemala, bol mexicà, llard de foc, figura de ceràmica
feta per una amiga, postal antiga de casa meva.
hola, aquestes són les imatges del que jo considero art de casa meva, segurament, altres persones no dirien que és art, però per mi cada un d'aquets objectes té un valor especial, la majoria sentimental i altres simplement perquè els he vist sempre i formen part de mi. bé dons aquests valors, són l'art per mi.
Això és un bust de la meva mare, un amic artista de la familia
va demanar de fer-li com a regal. Era el seu primer bust i no
va quedar perfecte, nosaltres vam veure tot el procés i ell va
estàprou satisfet. el que no acavaba d'encaixar eren els ulls,
és per això que li vam col.locar unes olleres fetes per un artesà brasileny.
Aquesta lluna, la va fer el mateix amic, la va fer per mi, i està situada a la meva habitació, considero aquest racó el més màgic
del cuarto.
cobre-llit de Mèxic utilitzat com a quadre.
Tres quadres de fruites tropicals, els vam comprar a Brasil
en un viatge molt especial amb la meva mare.
Quadre de Brasil, al forat: una figura de ceràmica feta per mi
quan era mol petita, a baix unes cadires de la meva bes-àvia
restaurades per la meva mare i un bastó decorat per la dansa.
un mirall antic, màscaras de
Guatemala, bol mexicà, llard de foc, figura de ceràmica
feta per una amiga, postal antiga de casa meva.
jueves, 28 de enero de 2010
intento fallido de escaner
Bueno doncs aquestes són les meves fotos
dolentíssimes d'escaner,
penso que és culpa del meu escaner ja que
no es pot ampliar la imatge i jo he seguit
correctament tots els passos.
Ho seguiré intentant amb els escaners
del cole quan tinguem oportunitat.
domingo, 17 de enero de 2010
Anàlisis de dues webs
http://www.losmarea.com/
Penso que aquesta web està molt bé en tots els sentits.
Primer hi ha una plana de presentació on tens l’opció de veure alguns vídeos i les noticies més destacades.
L’estètica va totalment lligada al tipus de música que fa el grup al que pertany la web.
A més és molt original i creativa, amb uns dibuixos molt artístics. Tot i això no deixa de ser ven clara i entenedora.
A la plana de presentació hi ha una tecla ben gran on posa entrar, cliques i entres en una web més complerta on potser l’estètica no esta tan ben aconseguida, però les diferents aplicacions estan molt clares. Surten a dalt de la web, on podem trobar: noticies, bibliografia, multimedia, concerts.... el fons de les tecles és taronja fort i les lletres blanques i totes estan en majúscula, el que fa fàcil poder-les llegir sense problemes. Quan passes per sobre d’aquestes amb el cursor, la tecla s’il·lumina i si prems entres a l’aplicació que desitges.
Aquesta web també consta d’un quadre a la dreta, on pots escollir entre tres cançons ,del grup, per escoltar mentre consultes la seva web. I un altre en el que, gràcies a la gran visibilitat i lletra entenedora del quadre, pots subscriuret a una aplicació en la qual t’envien les seves noticies al teu e-mail.
També té un apartat de vendes, en el que pots comprar productes relacionats amb el grup a través d’Internet.
En contrast tenim : http://www.santamandra.com/
suposadament és una web de produccions audiovsuals, però no podem veure cap video i només hi ha una imatge de presentació.
En lloc de donar informació important com : el tipus l'esmpresa o persona que ha fet aquesta web, la intenció... Té lincat un enllaç al google maps on podem veure on és troba l'empresa.
¿ De que serveix saber on és sinó sabem que és?
També té lincada una altra web on trobem un video que costa molt de veure perquè les dimensions no són les adequdes, a més no hi ha botons de Play ni stop i les lletres queden fora de la nostra visibilitat.
Crec que és podria millorar la web posan informació de les seves produccions audiovisuals, posant videos ( no lincats) i en general millorar l'estètica ja que, encara que le lletres de la web és llegeixen, hi falta color al ser en blan i negre.
Penso que aquesta web està molt bé en tots els sentits.
Primer hi ha una plana de presentació on tens l’opció de veure alguns vídeos i les noticies més destacades.
L’estètica va totalment lligada al tipus de música que fa el grup al que pertany la web.
A més és molt original i creativa, amb uns dibuixos molt artístics. Tot i això no deixa de ser ven clara i entenedora.
A la plana de presentació hi ha una tecla ben gran on posa entrar, cliques i entres en una web més complerta on potser l’estètica no esta tan ben aconseguida, però les diferents aplicacions estan molt clares. Surten a dalt de la web, on podem trobar: noticies, bibliografia, multimedia, concerts.... el fons de les tecles és taronja fort i les lletres blanques i totes estan en majúscula, el que fa fàcil poder-les llegir sense problemes. Quan passes per sobre d’aquestes amb el cursor, la tecla s’il·lumina i si prems entres a l’aplicació que desitges.
Aquesta web també consta d’un quadre a la dreta, on pots escollir entre tres cançons ,del grup, per escoltar mentre consultes la seva web. I un altre en el que, gràcies a la gran visibilitat i lletra entenedora del quadre, pots subscriuret a una aplicació en la qual t’envien les seves noticies al teu e-mail.
També té un apartat de vendes, en el que pots comprar productes relacionats amb el grup a través d’Internet.
En contrast tenim : http://www.santamandra.com/
suposadament és una web de produccions audiovsuals, però no podem veure cap video i només hi ha una imatge de presentació.
En lloc de donar informació important com : el tipus l'esmpresa o persona que ha fet aquesta web, la intenció... Té lincat un enllaç al google maps on podem veure on és troba l'empresa.
¿ De que serveix saber on és sinó sabem que és?
També té lincada una altra web on trobem un video que costa molt de veure perquè les dimensions no són les adequdes, a més no hi ha botons de Play ni stop i les lletres queden fora de la nostra visibilitat.
Crec que és podria millorar la web posan informació de les seves produccions audiovisuals, posant videos ( no lincats) i en general millorar l'estètica ja que, encara que le lletres de la web és llegeixen, hi falta color al ser en blan i negre.
lunes, 21 de diciembre de 2009
John Cage.
John Cage va néixer a Los Angeles el 5 de setembre de 1921 i va morir a Nova York el dotze d'agost del 1992. Va ser un dels compositors i instrumentalistes més importants del segle XX .
Es considera que va revolucionar la música contemporànea i que, a més, va tenir un paper important en l'evolució de la dansa moderna.Es va inspirar amb una tradició budista ( el Zen), cosa que el portà a utilitzar llargs silencis i son casuals amb volum duració i timbre aleatoris.Era molt partidari de L'atzar alhora de compondre les seves peses. Va inventar una tècnica en la qual feia forats en un paper i després el posava sobre un pentagrama utilitzant els forats coma notes.Cage impartia classes de composició experimental a una nova generació d’artistes a la New School for Social Research de Nova York (1956).
Es considera que va revolucionar la música contemporànea i que, a més, va tenir un paper important en l'evolució de la dansa moderna.Es va inspirar amb una tradició budista ( el Zen), cosa que el portà a utilitzar llargs silencis i son casuals amb volum duració i timbre aleatoris.Era molt partidari de L'atzar alhora de compondre les seves peses. Va inventar una tècnica en la qual feia forats en un paper i després el posava sobre un pentagrama utilitzant els forats coma notes.Cage impartia classes de composició experimental a una nova generació d’artistes a la New School for Social Research de Nova York (1956).
Va inventar un sistema de vint-i-cinc tons.també, va inventar el piano preparat, al qual li va integrar una sèrie de claus de fusta i goma que el dotaven de una gran varietat de sons , una de les composicions que en destaca és : Sonatas and Interludes (1946-1948).va fer servir el concepte revolucionari música no-intencional en alguna de les seves obres, en les quals l'interprete no produia cap so durant tota l'obra.
L’exposició del MACBA mostra des de les primeres obres de Cage fins a les ultimes, Passant pel piano preparat, el sistema de vint-i-cinc tons, explicant les seves teories del silenci o de l’atzar i acabant amb la seva obra multimèdia.
L’exposició també reflexa l’impacte que va tenir sobre l’art de l’època i sobre la societat i el que va fer Cage per donar aquest gir a l’art contemporani.
Segons la meva opinió penso que Cage és un gran músic que no va tenir por d’innovar en una època de postguerra, i de presentar una cosa que ell mateix sabia que al principi poques persones entendrien.
La seva teoria del silenci la trobo molt interessant, perquè sense silenci no hi ha música, però ell va fer que la seva música fos el silenci. Igual que va fer amb els sons desintencionats on qualsevol soroll era la música.
També m’ha fet gràcia la innovació de les composicions que feia per pur atzar i que segurament la societat de l’època no va saber apreciar com es mereixien o com s’està fen ara.
M’hagues agradat anar a l’exposició per poder entendre més aquest artista i no tenir-ne només una idea general.
foto de Cage i el seu Piano preparat treta de : wwwmigueldeloyola.com
L’exposició del MACBA mostra des de les primeres obres de Cage fins a les ultimes, Passant pel piano preparat, el sistema de vint-i-cinc tons, explicant les seves teories del silenci o de l’atzar i acabant amb la seva obra multimèdia.
L’exposició també reflexa l’impacte que va tenir sobre l’art de l’època i sobre la societat i el que va fer Cage per donar aquest gir a l’art contemporani.
Segons la meva opinió penso que Cage és un gran músic que no va tenir por d’innovar en una època de postguerra, i de presentar una cosa que ell mateix sabia que al principi poques persones entendrien.
La seva teoria del silenci la trobo molt interessant, perquè sense silenci no hi ha música, però ell va fer que la seva música fos el silenci. Igual que va fer amb els sons desintencionats on qualsevol soroll era la música.
També m’ha fet gràcia la innovació de les composicions que feia per pur atzar i que segurament la societat de l’època no va saber apreciar com es mereixien o com s’està fen ara.
M’hagues agradat anar a l’exposició per poder entendre més aquest artista i no tenir-ne només una idea general.
foto de Cage i el seu Piano preparat treta de : wwwmigueldeloyola.com
Això és una partitua d'un artista tan singular com aquest:
treta de : http://www.ucm.es/
Aqui l'artista estè creant
música a partir de sons desintencionats:
treta de : uruguayeduca.edu.uy
martes, 15 de diciembre de 2009
CGUNIT
Recomano a la gen que li agarada el dibuix que es miri aquesta pàgina, hi ha dibuixos molt interessants de diferents autors i autores.
http://www.cgunit.net/
http://www.cgunit.net/
miércoles, 2 de diciembre de 2009
TIM BURTON
http://www.youtube.com/watch?v=uqxwZMWWsYg
-Aquest video del Tim Bruton explica molt bé la biogràfia i les obres de l'autor.
fa un petit resum de les seves pel·lícules més importants.
Timothy William Burton
25 d'agost ( 1958)
Dibuixant, arísta plàstic , escriptor, director i productor de cinema.
Va treballar a la factoria de Disney, on va participar en la pel·lícula Tod i Toby, que no va tenir molt d'exit.
les seves obres no tenien cabuda en aquella empressa, ja que els seus dibuixos es consideraven massa foscos.
En deixar de treballar per ells, va publicar el seu primer curt-metratge:
http://www.youtube.com/watch?v=nBhrkVuvkCE
-En aquest video podeu veure el primer curt-metratge de Burton, crec que és bastant autobiogràfic.
Els diàlegs estan escrits en vers, tot fent un clar homenatge a Poe , i fins i tot el cita, ja que Burton l'admirava molt.
Tim Burton utilitza una estètica gòtica, romàntica on inclou perssonatges extranys i exclosos de la societat. Estètica que no sempre és compresa.
Filmografía:
RECOMANACIONS:
Pels que no hagin vist jo recomanaria la pel·lícula de ''Big Fish'' o ''Beetlejuice'' són d'aquelles pel·lícules que no et cansaries de veure-les.
MOMA:
El passat 22 de novembre va començar l'exposicó de Tim Burton en el museu d'art modern de nova York ( MOMA) , recull des de les obres més anteriors ( de la seva infància i adolescència), fins els seus grans èxits finals. On ha expossat obres que mai s'havien vist pel públic.
Això provoca una visió renovada del treball de l'autor que s'espera que fagi enaca més gran la seva reputació.
-Aquest video del Tim Bruton explica molt bé la biogràfia i les obres de l'autor.
fa un petit resum de les seves pel·lícules més importants.
Timothy William Burton
25 d'agost ( 1958)
Dibuixant, arísta plàstic , escriptor, director i productor de cinema.
Va treballar a la factoria de Disney, on va participar en la pel·lícula Tod i Toby, que no va tenir molt d'exit.
les seves obres no tenien cabuda en aquella empressa, ja que els seus dibuixos es consideraven massa foscos.
En deixar de treballar per ells, va publicar el seu primer curt-metratge:
http://www.youtube.com/watch?v=nBhrkVuvkCE
-En aquest video podeu veure el primer curt-metratge de Burton, crec que és bastant autobiogràfic.
Els diàlegs estan escrits en vers, tot fent un clar homenatge a Poe , i fins i tot el cita, ja que Burton l'admirava molt.
Tim Burton utilitza una estètica gòtica, romàntica on inclou perssonatges extranys i exclosos de la societat. Estètica que no sempre és compresa.
Filmografía:
- Alice in Wonderland . encara no s'ha estrenat
- Sweeney Todd (2007)
- Bones (2006)
- La núvia cadàver 2005
- Charlie i la fàbrica de xocolata (2005)
- Big Fish (2003)
- El planeta dels simis (2001)
- Sleepy Hollow: la llegenda del genet sense cap (1999)
- Mars Attacks! (1996)
- James i el préssec gegant (1996) (productor)
- Ed Wood (1994)
- Malson abans de Nadal (1993)(productor i director d'art)
- Batman returns (1992)
- Edward Scissorhands (1990)
- Batman (1989)
- Beetlejuice (1988)
- La gran aventura de Pee Wee (1985)
- Frankenweenie (1984)
- Vincent (curt Animat) (1982)
RECOMANACIONS:
Pels que no hagin vist jo recomanaria la pel·lícula de ''Big Fish'' o ''Beetlejuice'' són d'aquelles pel·lícules que no et cansaries de veure-les.
MOMA:
El passat 22 de novembre va començar l'exposicó de Tim Burton en el museu d'art modern de nova York ( MOMA) , recull des de les obres més anteriors ( de la seva infància i adolescència), fins els seus grans èxits finals. On ha expossat obres que mai s'havien vist pel públic.
Això provoca una visió renovada del treball de l'autor que s'espera que fagi enaca més gran la seva reputació.
martes, 1 de diciembre de 2009
crítica i comparació de la Sol Picó
El llac de les mosques
L’espectacle va tenir lloc al teatre Auditori de Granollers el dia 14 de novembre del 2009 .
Una fusió de música , dansa i teatre on participaven ballarins: La Sol Picó, protagonista de l’obra i el seu ajudant. I músics: Un guitarrista, un baixista, una saxofonista i una bateria.
Cal destacar la presència escènica de tots en general, però en especial, la dels músics que en cap moment van desaparèixer de l’escenari i en ocasions intervenien a l’obra.
Sinó fos per la seva actuació no hagués sigut difícil oblidar-nos d’ells i centrar-nos únicament en la Sol Picó. A part de la tècnica musical que els permetia tenir una ballarina a sobre i seguir tocant.
Un centrifugat et pot canviar la vida, aquest era el tema principal de l’obra, on la protagonista feia un canvi radical després de passar per una rentadora.
Durant la primera part de l’obra la Sol anava vestida de Blanc i ens va mostrar la seva gran tècnica ballant dansa contemporània individualment i amb el seu ajudant. On a part de ballar també actuaven i parlaven entre ells. Va utilitzar una pantalla per projectar la seva imatge filmada des de d’alt mentre ella estava ballant al terra, era una imatge impresionant , perquè semblava que estigués volant.
Després del centrifugat, va passar de vestir amb roba de ballarina clàssica a un vestuari més atrevit de color negre. La ballarina s’anava traient peces de roba, fins que al final, es quedava amb roba interior. Els músics que l’acompanyaven la van envoltar amb un guix, deixant-la completament enguixada i sense mobilitat. Després la van transportar amb un carro fins al davant de l’escenari on va demanar un “contraautògraf”, que la gent del públic signés o escrivís alguna cosa en el guix. Un final sorprenent i emocionant on a la protagonista li van caure algunes llàgrimes.
L’espectacle hem va agradar perquè combinava la música el teatre i la dansa, i reflectia el treball en equip dels diferents artistes. Es veia clarament que la intenció no era fer una actuació en la que ella era l’únic centre d’atenció, sinó fer participar als altres membres malgrat que la clara protagonista era la Sol Picó. L’argument no quedava massa clar, però era una obra surrealista on el millor que podies fer era disfrutar del que et mostraven sense capficar-te en l’argument.
Va estar bé que fes participar al públic dirigint-se a ell quan parlava , i al final fent signar els espectadors al guix. Aquest final hem va sorprendre bastat, no m’esperava que deixessin la llibertat al públic d’acostar-te a la ballarina en massa. El públic va respondre bé i van escriure missatges d’admiració i de tot tipus. Però ho vaig trobar molt provocador per ella i no hem va sobtar que plorés, ja que per una ballarina, quedar-se en aquell estat és el pitjor del món i si a més la gent s’acosta a tu i t’escriu missatges bonics és molt difícil no emocionar-se.
L’actuació de la setmana següent al teatre auditori ‘ FLEX-FLEX’ va ser un espectacle molt menys professional , dirigit als alumnes de batxillerat.
Era una obra protagonitzada per cinc dones i un home. Plena de colors, formes i músiques curioses. Per aquestes característiques, crec que estaria millor enfocar-lo per a un públic més jove, ja que als espectadors més grans s’els va fer llarg i avorrit.
No només pel fet de que l’obra no sigues indicada per la nostra edat, sinó perquè les dones no transmetien res i mancaven d’energia, en canvi l’home tenia molta energia.
Tampoc va ajudar que entre el públic hi hagués gen més petita que cridaven i feien impossible una estància agradable en el teatre.
També treballaven molt els audiovisuals, posaven vídeos també colorits entre coreografia i coreografia. I el que més hem va agradar va ser un efecte mirall que van fer amb una càmera i un projector que projectava la imatge a la paret on es veien els moviments de les ballarines multiplicats i invertits, això hem va recordar a l’audiovisual de la Sol Picó, i comparant-los vaig pensar que podia estar molt més aconseguit. Des del meu punt de vista la energia que tenia la Sol i el seu equip no és pot comparar amb el de Flex-flex, i el final , si es pot dir final va ser molt brusc, poc treballat i es notava que no estaven satisfets amb el que acabaven de fer.
En canvi el de la setmana passada hem va semblar molt més indicat encara que hem sobtés i hem desconcertés.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)